dissabte, 30 d’agost del 2014

Can Robacols


Can Robacols era al carrer de Josepa Massanés, al Clot. Just al carrer on hi va viure la família Pañart-Farré, un cop va ésser urbanitzat a la "moderna", i paral·lel al carrer Pistó, on era l'entrada de la primera casa que jo els hi vaig conèixer, als anys 50.

Aquesta fotografia està enllaçada des del blog "pladebarcelona" http://pladebarcelona.wordpress.com/about/
I l'entrada "Robacols" http://pladebarcelona.wordpress.com/2014/03/07/robacols/
I al Taller d'Història del Clot - Camp de l'Arpa  http://thclotcarpa.wordpress.com/2012/05/21/la-placa-de-can-robacols/

.oOo.


El text que segueix és copiat d'un correu electrònic enviat a la Neus Pañart Ribas, el dia vint de febrer de 2007, quan vàrem descobrir i comprovar, per internet, la nostra relació familiar:



Doncs ara sí que sí. Som parents. 

Quan jo era un marrec de cinc anys, la meva mare em va portar de la mà a casa dels teus avis (els meus oncles José i Mercè). Jo acabava de descobrir un mon nou, amb meravelles com el Tibidabo, amb un avió penjat, i amb miralls que feien riure a qui s'hi acostava, i una "talaia" des de la que es veia tot el mon. Jo vivia a Burgos, i allà no n'hi havia de coses així, ni tramvies ni autobusos de dos pisos amb "trolley", ni carrers com el Gran de Sant Andreu, i el Gran de la Sagrera i del Clot que son tots tres el mateix, tant llarg com és. Al Tibidabo m'hi havia portat l’oncle Joaquin (germà del teu avi), que era mol amic del meu pare, perquè havien fet junts la "mili" a l'Àfrica, i d’aquí que conegués a la meva mare, que és germana del Joaquín i del José. També m’havia portat a la Ciutadella, per tal de veure les feres i l’elefant del parc. A més de tot això, Barcelona era bonic perquè, aquí, la gent sabia parlar tal com parlava jo a casa, i no com al carrer a Burgos, que la gent no en sap.

http://enarchenhologos.blogspot.com.es/

A la casa dels teus avis s’hi entrava des d’una porta gran en el carrer del Pistó, paral·lel al de Josepa Massanés, que es on ara hi ha la casa on van viure després. La porta gran donava a un pati que, per a mi, era immens, i al bell mig d'ell s’hi obria la misteriosa porta del refugi, protegida per una forta volta de formigó (o de maó massís). Allà no vaig poder-hi baixar mai, mal que jo ho volia prou, perquè era "molt perillós". El refugi de Cal José havia acollit durant els bombardeigs de la guerra a una bona part de la població del Clot. Però aleshores era un lloc on el tiet baixava, deixant-me fora amb un pam de nas, i tornava a pujar amb una ampolla de vi o xampany a cada mà. Entrant al pati, a mà dreta hi havia la "barraqueta" (així en deia l'oncle) on vivia la família, i a mà esquerra, una cotxera on s'aixoplugava la "Gambeta", un tricicle motoritzat i carrossat amb el que feia transport de mercaderies.

A Cal José jo no hi vaig conèixer la pena ni el mal humor. Tots els dies que vaig anar-hi van ser dies de festa. El José sempre bromejava. -Tiberi, tiberi!!- demanava. I la tieta Mercè, feinera i benhumorada també, treia de la cuina unes monumentals cassoles d'arròs amb conill o pollastre, d'aquells que es feien al propi corral. 

En aquell temps, a Cal José jo hi tenia, a més dels oncles, dos cosins: El Nitus (Joan) era un parell d'anys més gran que jo. Aciençat i aplomat. Alegre i juganer. Vam fer una bona amistat. El segon, l'Antoni, era alguns anys més jove que jo; pot ser quatre. Aleshores, per tant, no podia pas estar en el mateix escenari que nosaltres, que ja jugàvem com la "gent gran". Al Jordi encara li faltava temps per ser-hi.

En un altre viatge que vaig fer a Barcelona, tots haviem crescut. El Nitus treballava en una fàbrica d'aparells de ràdio, tocava en una orquestra i tenia temps per fer mil coses més. L'Antoni tenia ja tretze o catorze anys i tenia bona planta i bon gust per vestir-se. El Jordi era un nen rialler, tal com li tocava ser, per influència familiar. Pot ser va ser l'última vegada que hi vaig estar amb tots plegats. 

Molts anys després, el Nitus ens va visitar a Burgos, dues vegades en poc temps. Al cap de menys d'un any, vàrem tenir la mala nova de la seva mort.

Va ser en aquells dos viatges que, per boca seva, vaig saber de l'existència d'un poble anomenat Puyarruego, situat a la comarca del Sobrarb, a l'Alt Aragó, on es troben moltes persones amb el cognom Pañart. 

L'any 2000 vaig fer una excursió al Sobrarb, i vaig recollir-hi una valuosa informació dels nostres avantpassats. 




6 comentaris:

Anònim ha dit...

M'ha encantat llegir el teu relat familiar, Pere (vinc des de l'apunt del blog "Pla de Barcelona", del meu amic Pere). M'ha fet reviure la imatge que tinc del barri de Can Robacols. Jo sóc fill del Clot. Vivia al carrer Provença entre Independència i Xifré, a 300 m escassos del lloc que descrius, que per a nosaltres era la pervivència del món rural a la Barcelona dels anys 60. Hi teníem coneguts que visitàvem sovint, però no recordo en quin carrer hi tenien la casa. Ves a saber si no era on hi havia la teva família, o ben a prop.

Et deixo l'enllaç a l'article del meu blog dedicat als barris de Sant Martí de Provençals l'any de l'annexió a Barcelona. A l'etiqueta de "Clot" hi pots trobar més apunts sobre el barri, si et ve de gust llegir-los.

http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2014/03/els-barris-de-sant-marti-de-provencals.html

Ens anem llegint. Una abraçada.

Enric

Pere Plana Panyart ha dit...

Hola Enric. M'alegra de trobar gent interessada en seguir els pocs flaixos de memòria que retinc dels meus llocs d'origen.
Per cert, que la família de la meva àvia paterna era de Sant Martí de Provençals. Llegiré el teu article.
Si en saps quelcom de què se'n va fer del refugi que el meu oncle tenia al pati, ja me'n faràs dos rals. Al catàleg dels refugis antiaeris que es pot consultar a la Viquipèdia, no hi trobo res.
Bé, sigues benvingut. Una abraçada.

Anònim ha dit...

Pere, acabo de localitzar el refugi. Està documentat i registrat, que no excavat, amb el número R.0279. La situació és a l'angle nord de la plaça de Can Robacols, Besalú/Pistó. Pujant el carrer Pistó quedaria a mà esquerra. Et sona que pugui ser aquí? El registre és al llistat que Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona va fer entre els anys 1937 i 1938.

Pere Plana Panyart ha dit...

Gràcies, Enric. Crec que les dades encaixen. No he tornat a visitar el lloc, des dels anys seixanta, però partint de la cartografia urbana d'aleshores i comparant-la amb l'actual, em sembla que la plaça de Can Robacols podria estar ocupant el pati del que parlo. Haurem d'estar atents per si s'hi fan excavacions.

Anònim ha dit...

Bon dia, Pere. Tinc bones notícies!

Ves a l'enllaç del meu blog "Barcelona Map" i trobaràs una sorpresa: http://bereshitbcn.blogspot.com.es/2014/12/el-refugi-antiaeri-de-can-robacols.html

Anònim ha dit...

Et deixo el mateix comentari del meu blog aquí per si no el veiessis allà. Si tens fotos de Can Robacols, a banda d'aquesta del pati, m'agradaria demanar-te-les, si et ve de gust, per un llibre que estem fent: "L'Abans del Clot-Camp de l'Arpa". Ja ens posaríem d'acord sobre com fer-me-les arribar. Et deixo el meu correu: enric.h.march(arroba)gmail(punt)com